Tiempo...

Buf, cuántas más cosas se hacen, más cosas hay para comentar en el blog, pero menos tiempo para comentarlas... esto es un círculo vicioso.

Resumiendo el finde: la boda alternativa de mi primo fue genial. Empezó el sábado a las 13:00 y acabo el domingo a las 18:30. Ceremonia civil pero bonita y emotiva (Arenys de Munt), comida en la casa de colonias Cal Puntxet (Sant Celoni). DJ, concierto de "Los Primos" (una triunfada), más DJ, noche en habitación con 50 literas. Desayuno, piscina para algunos, y comida en Can Margarit (Mataró).

A ver si esta tarde cuelgo al menos una fotillo...

Guau

Blue Alien's Club

Algunos Angels fuimos el viernes a ver en directo a los Blue Alien's Club en la sala Els Genis de Badalona (sala donde, por cierto, tocaremos el mes que viene...).

La sala es parte de una asociación cultural de Badalona, en pleno "meollo" nocturno, cuya entrada no es muy fácil de encontrar, pero con un ambiente muy "molón" para un evento así: la puerta industrial negra da acceso a unas escaleras que bajan al sótano del edificio, donde una barra, unas mesas y un pequeño escenario comparten el oscuro y pequeño espacio semejante a un local clandestino. O sea, el perfecto garito para un concierto de Rock! (Aunque el músico, lo primero que piensa es: "Por estas escaleras hay que bajar amplis y batería?").

Y el grupo de anoche no decepcionó, todo lo contrario, fue un buen descubrimiento: tocan un Rock moderno y con caña, con tintes a veces funky, a veces blues, un mezcla que da un estilo muy difícil de describir. Pero entrad en la web y escuchad algo para daros una idea (aunque la grabación, que no suena nada mal, queda superada por su directo). Ah, letras en inglés, of course. Guitarra, bajo, batería y cantante, todos ellos (y ella) geniales en lo suyo: aunque me dijeron que la formación actual lleva sólo 6 meses juntos se nota que cada uno tiene ya experiencia en estos menesteres musicales.

El repertorio, de casi hora y media (si señor!), se compone de temas propios que encajan muy bien entre sí, pero con unas melodías y unos ritmos guitarreros que les dotan de mucha personalidad, dando a cada tema una entidad propia (algo realmente chungo cuando intentas componer). Unos giros y cambios muy bien llevados a cabo y que, junto a lo lleno que queda el acompañamiento musical, he encontrado siempre muy difícil conseguir con una formación tan básica (guit+bass+drums).

En resumen, que ya soy fan. Además pude comprobar charlando con ellos que también son una gente genial (casualidades de la vida, Elena, la cantane, también estudió en la EUPBL).

Lo único negativo: no sé si por la acústica de la sala, los platos de la batería quedaban a veces un poco ensordecedores y a las voces (por cierto, estupenda la aportación en coros de Xavi, el guitarrista) les faltó algo de volumen.

¿Perros peligrosos o amos peligrosos?

En la última década han muerto en Españñña 20 personas a "manos" (a dientes, mejor dicho) de perros de razas calificadas como peligrosas. Peligrosas, entiendo, por la capacidad física que tienen de hacer "pupa". El tamaño, el peso, la fuerza de las mandíbulas... y la agresividad, se podría decir, aunque con esto último no estoy muy seguro: ¿quién no se ha encontrado en el rellano de la escalera con una yaya y su un caniche que arman tanto escándalo y que se te tira a las zapatillas a la menor oportunidad con cara de asesino? (el caniche, no la yaya). La diferencia es que a éste de un puntapié de alpargata lo mandas a donde Cristo perdió la suya...

Incluso tal vez se pueda poner en duda lo del físico del perro, ya que, sin entender mucho sobre canes, me da la impresión de que si un Pastor Alemán decide que soy su cena, tengo las mismas posibilidades que con un Rottweiler.

Entonces, ¿dónde radica la peligrosidad de una raza? Supongo que en la facilidad para ser entrenados como fieras despiadadas. Pero entonces no será cosa del perro, sino del que decide qué enseñarle, no? El perro debe ser educado, criado y enseñado de una cierta manera. Igual que una persona: si a un animal o a una persona se le enseña desde pequeño a atacar y pelear, eso es lo que harán. La persona, evidentemente será, en la mayoría de los casos, más consciente de las consecuencias de sus actos. Yo personalmente tengo un acceso bastante directo y regular a un Pit Bull de fiero aspecto y férrea mandíbula, y manso como una vaca.

Conclusión: ¿quién es el peligroso, el perro o el amo? Son esos amos de coeficiente intelectual cercano a la alpargata de antes los que hacen de esos animales potenciales asesinos. Esa constante búsqueda de "mi chucho es más malo que el tuyo", esa educación sumada a esa imprudencia a la hora de sacarlo a la calle sin las medidas adecuadas. Hay una licencia para poder tener ciertos animales, no? No sé si se da simplemente por pagar el trámite o se debe pasar algún tipo de psicotécnico... A eso habría que ir primero: a educar al dueño y ver si aprueba el examen.

Quina tele em compro?

anàlisi conjunt by Espai D + Bicho Raro

Els grans esdeveniments esportius mundials acostumen a ser catalitzadors d'importants canvis tecnològics en el sector audiovisual. Recordeu quan va entra a casa vostra el primer vídeo VHS allà cap a l'estiu de 1982? El Mundial de Sud-àfrica està sent un d'aquests catalitzadors, més quant els jocs de Pekin ho van ser amb una intensitat relativa, al voltant dels aparells de televisió. Suposo que heu vist les dimensions del catàleg de Mediamarkt de les últimes setmanes, no?

Irremissiblement associat a l'allau d'ofertes per part dels fabricants i distribuïdors venen els dubtes dels consumidors a l'hora de triar i evidentment apareix la gran pregunta: “és ara el moment o m'espero una mica més?”

Amb l'explosió (i abaratiment) dels televisors plans (plasma o LCD) que es va iniciar fa uns anys semblava que els fabricant apostaven per convertir les teles en merament monitors eficients a l'hora de reproduir les imatges que algun altre aparell els hi subministrava. Per això fins no fa massa les característiques de les teles planes es basaven en destacar la seva mida i la seva eficàcia en ser fidels a la imatge original (tamany i qualitat). La “intel·ligència” la deixaven per a la resta de perifèrics de la llar: home cinema, discs durs multimèdia, reproductors de DVD, sintonitzadors de TDT, PC, etc. Per això en aquell moment les teles bàsicament eren un monitor equipat amb el major nombre d'entrades i sortides d'àudio i vídeo possibles que el fessin “conectable” a tot allò que tinguéssim a casa (per no tenir no tenien ni TDT integrat).

En l'ultim any aquesta tendència s'ha capgirat. Els fabricants de teles, liderats sobretot per Samsung i Sony, s'han adonat que s'estaven convertint en purs ensambladors d'electrònica i que estaven perdent el carro de la innovació i el que és més important el carro del valor afegir ($$$). Una vegada l'electrònica arriba al seu nivell de desenvolupament òptim (qualitat vs. costos) la diferència entre televisors és feia inapreciable. Reacció: tornar a omplir les teles de funcionalitats. I aquest és el punt on ens trobem ara. El número de logos que acompanyen a cada model de tele a un catàleg és dispara: dlna, wifi, internetTV, trueSound, movieUSB, TDTpremium, 3D, etc.

Què intenten dir-nos els fabricants amb totes aquestes funcionalitats? Doncs que el seu model és diferent al de la competència, ja no en tamany, qualitat o preu, sinó en la capacitat per ser un aparell d'entreteniment multimèdia complert en si mateix.

Així que el dilema esta servit. Què ha de ser el nostre televisor? Un simple monitor connectat a n aparells o un megaconglomerat de funcionalitats avançades amagades darrera 46” de plasma que el converteixin en el centre multimèdia total?

I el que és més important per poder contestar a la pregunta anterior, què és el que hom espera d'un centre multimèdia (CM) complert avui en dia? Doncs des de l'humil opinió de l'enginyer que us escriu podem dividir les funcionalitats desitjades en les següents categories:


sintonització/reproductibilitat

En aquesta categoria hi posaríem totes aquelles característiques que fan que el nostre CM sigui capaç de reproduir tot el que ens caigui a les mans, ja siguin continguts en directe o continguts enllaunats. Aquí hauríem de cobrir per un costat les emissions que fan els “broadcasters” actualment i en el futur i per l'altre hauríem de cobrir els formats més normals d'emmagatzematge de continguts audiovisuals. Una llista ràpida:

Del primer grup: TDT-HD, TDT-3D, TDTpremium (pagament), Satèl·lit, FM, IPTV (imagenio, OrangeTV) i televisió per Internet (al loro amb aquesta última que Google va fort).

Del segon grup tindríem els suports òptics habituals, CD/DVD i Blue-Ray i tots els formats de fitxers de dades multimèdia i les seves codificacions: avi, divx, mkv, aviHD, mp3, H264, DTS, AC3 i mil més.


emmagatzematge

Com a conseqüència de la llista anterior aquesta característica es fa evident. Cada vegada més el consum de continguts multimèdia esta basat en suports físics que guardem i visualitzem quant ens ve de gust i menys en les emissions en directe que algú decideix programar quant li pica (farcida d'anuncis).

Ja sigui perque els formats van quedant anticuats a mida que sorgeixen de nous, o perque el concepte de "suport" quedi obsolet front l'streaming o les descàrregues, mai se sap per on aniran els trets, i tenir un medi adaptable a allò que sorgeixi és una bona opció. La capacitat d'emmagatzematge, ja sigui en suport "disc lleuger" o "disc dur", ha de ser, per necessitat, cada cop més gran a mida que la qualitat augmenta i per tant el pes dels continguts és més gran (dels 700 MB típics d'una película ripejada de DVD, hem passat a 2, 5 o 8 Gb si volem més streams d'àudio, 5.1, alta definició...). A més a més, amb la poca facilitat que donen avui en dia les cadenes per seguir una sèrie (regularitat, canvis d'hora o dia per exemple), o veure una película segons les nostres preferències d'horaris, poder "recolectar" els nostres continguts audiovisuals per poder gaudir d'ells segons les nostres condicions, és una cosa a tenir molt en compte.

Per tant el nostre CM haurà de disposar d'una certa capacitat d'emmagatzemar aquells continguts que comprem o compartim (amb uns amics d'Oklahoma via P2P, per exemple).


connectivitat

Una vegada més, com a conseqüència de la característica anterior ens apareix una nova necessitat. Les prestatgeries plenes de DVDs tenen el seu limit i per això optem per emmagatzemar les coses en un disc dur, però el disc dur també té un limit. I quin és el següent pas? L'emmagatzematge distribuït. Cada vegada més el lloc on estiguin els continguts físicament serà més irrellevant. El que realment importarà serà com hi podem accedir. Ja sigui a un disc dur propi, al disc dur del veí, a un servidor compartit a Internet o als servidors de TV3, d'Apple o de Universal Pictures.

Per tant és necessari que el nostre CM tingui connectivitat tant a la xarxa local que poguem tenir a casa (wifi, cablejada, plc) com a Internet i que sigui capaç d'accedir de manera eficient als arxius multimèdia que altres dispositius emmagatzemen. Inclús hauria de poder ser actualitzable d'una manera assequible a través de la xarxa als nous formats que puguin aparèixer.


so

Un CM no està complert sinó sona de manera espectacular, si posem "Black Hawk abatut" i no ens salten les llàgrimes és que el nostre CM sona com un pet. Aquí potser és on els televisors farcits de funcionalitats tenen menys recorregut ja que el so està molt estretament associat a les característiques físiques dels altaveus que el reprodueixen.

Penso que s'han de tenir en compte dues coses:

Tot i que tecnològicament el tema no deixa d'avançar (stereo -> 5.1 -> so projectat...) per reproduir so amb qualitat es necessita un bon amplificador, potència i altaveus (la potència no és només capacitat de més volum: per a poder reproduir tots els detalls d'una grabació sonora, encara que sigui a baix volum, necessitem d'un amplificador amb bona potència per a que no retalli o alteri cap freqüència, armònics...). Per mantenir aquestes característiques, els amplificadors i els altaveus necessiten d'unes dimessions físiques que no es poden reduir tant fàcilment com s'han anat reduint altres parts de la tecnologia, com les unitats d'emmagatzematge o els processadors. Les TV han disminuit la seva tercera dimensió, per això incorporar un sistema d'àudio de qualitat és, de moment i tot i el que ens vulguin vendre, molt difícil. Sobre tot tenint en compte el subwoofer.

Per molt que poguem convertir el nostre aparell de TV en un centre multimedia, amb un gran menú d'accés a la nostra biblioteca d'audio, la gran versatilitat dels dispositius portàtils fa innecessari que per posar, per exemple, música a la nostra festa d'amics a casa, hagem de engegar el televisor. A més de pot pràctic.


I després de tota aquesta anàlisi quina seria la conclusió? Quina tele em compro?!

Doncs aquí entren molts factors a part dels purament tecnològics: el pressupost, la utilitat principal que li donarem (no és el mateix si sou uns serie-addictes que si l'únic que veieu és el La Riera i el TN vespre), lo comodons que sigueu i de les ganes de donar voltes per prendre la decisió final que tingueu.

L'opció de comprar l'última tecnologia no sempre és la millor: el preu serà molt alt per la novetat, l'exclusivitat... i de totes maneres de seguida vindrà quelcom que faci quedar obsoleta la compra. Esperar "una mica més" tampoc és opció, perque sempre podríem estar "esperant una mica més".

Permeteu-me fer un incís i reflexioni sobre una cosa: tot i que la competència impulsa la innovació, de vegades un es planteja si l'aparició de noves funcionalitats o de nova tecnologia estiguin retingudes amb la intenció de obligar-nos a renovar constantment la nostra televisió: la cadència amb que els avenços apareixen: primer les TV panoràmiques, després les planes (LCD i Plasma), poc després les planes de grans dimensions, poc després les grans TV amb alta definició, després els TV de LEDs, després els aparells 3D... fa que quan es consoliden les vendes d'un aparell apareix un nou producte que fa que els primers compradors de l'anterior comencin a rumiar-se la "necessitat" d'actualitzar el seu equip.


La meva opció, un cop decidim que volem una TV nova, és clara: definir la finalitat, estrablir el presupost, i comprar la "penúltima" tecnologia, que sergur que té un preu molt més ajustat a la qualitat. Per tant, posaria en dubte comprar ara mateix una tele 3D (a no ser que sigueu super geeks), però segurament intentaria apostar per la tecnologia LCD més avançada (actualment el que els fabricant anomenen pantalles LED). Si apostem per "l'antepenúltima" tecnologia llavors podem trobar coses molt intereanst en qualitat/preu en les pantalles de plasma o en les LCD tradicionals.

I si ens fixem una mica més enllà del propi aparell de TV, jo personalment apostaria pel següent:

Deslligar totes les possibles característiques tècniques susceptibles de patir constants evolucions del televisor i posar-les en l'aparell més adaptable i flexible per excel·lència: un ordinador. Buscar una tele el més gran possible (per espai i pressupost) i amb més entrades i sortides possibles i deixar tota la tasca de connectivitat, emmagatzematge i reproductibilitat a l'ordinador, que a més a més tindrà molta més facilitat de ser actualitzable a un preu molt menor (o com a mínim sense necessitar de canviar tot l'aparell).

Hi ha però dues funcionalitats que queden fora del PC. Una quasi imperativament, afegiu un bon receptor 5.1 i altaveus al vostre CM i l'altre per temes pràctics, és més fàcil resoldre el tema de la sintonització de continguts en directe (TDT) des de la tele que des del PC (tot i que no impossible). Si la TV no té sintonitzador TDT-HD no la compreu.

Que ni hecho a medida...

Pues para los que aguantaron la tabarra sobre el estudio de qué coche comprarme... el viernes la "Perla Negra" pasó la prueba definitiva: mi equipo de guitarreo cupo en el maletero divinamente! El cabezal, el bafle (pareja bautizada, también por Dani, como "Dreadnought"), la pedalera, 2 guitarras en funda rígida y bolsa de cables y stuff metidos y encajados de manera que parecía que el maletero del Ceed haya sido diseñado para ellos. Con los asientos posteriores plegados, el "suelo" bien plano, y la apertura del portón, un poco de tetris y ale, ahí lo tenemos:

Por lo demás, el concierto en el Ugly Mug estuvo muy bien. La afluencia de público esta vez no fue abrumadora, pero en cantidad fue digna, y en calidad, superior. Me alegré de ver quiénes fueron, el sonido fue muy bueno (merci, Marc, per l'equip) y en general nos lo pasamos muy bien todos. La verdad es que tocar en el Ugly Mug sigue siendo una buena experiencia.

Incluso fuimos capaces de subir los 6 a tocar a la tarima de proporciones... justas. Estrechos y con mucho calor tocamos unos 80 minutos de Rock&Roll. Genial!

Reunión en Sitges

Este fin de semana se reúnen en un lujoso hotel de Sitges los miembros de club Bilderberg. En un club al cuál sólo se puede pertenecer si eres invitado y cuya composición es en principio secreta, pero que es sabido que se trata de las gentes más poderosas del planeta. Y no hablo de superhéroes que se dedican a hacer del mundo un lugar mejor, sino de gentes que por su poder económico o político que en todo caso intentan hacer del mundo un lugar mejor... para ellos.

Y es que lo que hablan y las conclusiones a las que llegan en sus reuniones anuales es algo que se guardan para ellos. Y la verdad, a mi me da miedo saber de estas cosas, porque ¿qué cosas acordarán unas personas así? Porque asusta pensar que los dueños del mundo se reúnan... a saber qué nos tienen preparado para nosotros, los pobres mortales. Aunque igual sólo se montan una fiesta colosal entre amigotes... Me quedaré con esa idea, sí.

Ahora que llega el veranito...

...qué mejor que pasar alguna tarde en la playa, después del trabajo, jugando un poco a volley? Pues así llevamos un par de semanas algunos compis del curro: los miércoles al salir del despacho nos vamos a Castelldefels y nos pasamos el rato dándole manotazos al amigo Wilson y comentando el partido en el chiringuito. Y para ser casi todos novatos, no lo hacemos mal, al menos hay juego...

La cálida arena bajo los pies, el rumor de las olas en los oído, el olor a sal y la visión del mar... y el tacto del balón en los brazos; qué mejor manera de romper con la rutina?